La lluna

De petita, quan anava en cotxe i era de nit, sempre buscava la lluna i la mirava fixament. Li parlava en veu baixa o pensava creient que ella m'escoltava des d'allà dalt.

No parlo d'una lluna com la de Oso de la Gran Casa Azul ni com el sol dels Teletubbies, però en molts moments crucials m'ha ajudat a retrobar-me. És el meu punt de fuita. La miro, com brilla i il·lumina, com creix i decreix i, fins i tot, com alguna vegada es resisteix al fet de marxar i es queda durant el dia. 

La miro i reflexiono. Ella al cel, jo a terra. Ella tan gran, jo tan petita. Però tot i les nostres diferències també ens trobo semblances: totes dues som solitàries tot i estar envoltades d'altres cossos, uns dies brillem més que uns altres, uns dies ens sentim més grans que uns altres, fins i tot alguns dies és com si no hi fóssim si algú no ens il·lumina.

Ella, sense dir-me res, m'ho diu tot. Si mai estic trista, ella és allà per fer-me entendre que la vida continua, que després de la foscor tornarà a aparèixer i de mica en mica tornarà a brillar. 

Avui, que li falta poc per desaparèixer, el cel està ennuvolat. Pero jo sé que ella és allà, i que està disposada a tornar a començar.

Jo també estic disposada a tornar a començar, només necessito algú que m'ajudi a brillar.

I wish I was the moon, tonight