Calla

Sempre he volgut tenir un seient al costat de la finestra on poder-me asseure i observar les nits estrellades que tan sovint se m'escapen.
Sempre he desitjat anar a la platja quan no és temporada i quedar-m'hi per escoltar el trencar de les onades.
Sempre he anhelat passar la tarda ajaguda a la gespa d'un parc i no marxar fins que sigui fosc.
Moltes matinades he tingut la necessitat de sortir al carrer i donar una volta només per donar-la.

Potser un dia em convertiré en flor per voler ser tan contemplativa, però m'he adonat que la majoria de gent no es para a veure el que té, i després ploren quan ho perden. Qui no parla, escolta. I qui escolta s'assabenta de coses que qui no calla no sabrà mai. I no em refereixo només a allò que es diu i els altres no entenen, sinó també a allò que es calla però que és inevitable mostrar.

Calla, observa i escolta. El silenci és d'aquelles coses que s'han d'aprendre a apreciar i a entendre.

La lluna

De petita, quan anava en cotxe i era de nit, sempre buscava la lluna i la mirava fixament. Li parlava en veu baixa o pensava creient que ella m'escoltava des d'allà dalt.

No parlo d'una lluna com la de Oso de la Gran Casa Azul ni com el sol dels Teletubbies, però en molts moments crucials m'ha ajudat a retrobar-me. És el meu punt de fuita. La miro, com brilla i il·lumina, com creix i decreix i, fins i tot, com alguna vegada es resisteix al fet de marxar i es queda durant el dia. 

La miro i reflexiono. Ella al cel, jo a terra. Ella tan gran, jo tan petita. Però tot i les nostres diferències també ens trobo semblances: totes dues som solitàries tot i estar envoltades d'altres cossos, uns dies brillem més que uns altres, uns dies ens sentim més grans que uns altres, fins i tot alguns dies és com si no hi fóssim si algú no ens il·lumina.

Ella, sense dir-me res, m'ho diu tot. Si mai estic trista, ella és allà per fer-me entendre que la vida continua, que després de la foscor tornarà a aparèixer i de mica en mica tornarà a brillar. 

Avui, que li falta poc per desaparèixer, el cel està ennuvolat. Pero jo sé que ella és allà, i que està disposada a tornar a començar.

Jo també estic disposada a tornar a començar, només necessito algú que m'ajudi a brillar.

I wish I was the moon, tonight

Quan vols plorar

Què passa quan dius que vols plorar?
La meva resposta si mai algú m'ho pregunta és clara: "doncs plora". Però si ho penses, la resposta  típica d'aquell qui t'escolta serà alguna cosa com: "no, dona, no ploris, segur que no val la pena". I llavors jo em qüestiono, per quin motiu no hauries de fer-ho?

És típic creure que plores perquè estàs trist, però tothom sap que també es pot plorar d'alegria. Jo, cada vegada que ric, ploro. I si quan dic que vull plorar m'estic referint que vull que em facin riure fins que em surtin les llàgrimes?

També existeix el plorar d'emoció. Si t'agraden les arts o la literatura (potser et passa amb les matemàtiques, però en el meu cas això ho veig massa llunyà) potser plores davant un magnífic quadre que et mories de ganes de veure, o al veure un espectacle de dansa i adonar-te de les ganes i l'esforç que hi dediquen els artistes a l'escenari. I si quan dic que vull plorar m'estic referint que vull veure un espectacle i que m'arribi fins al cor?

Plorar d'alegria és maco, et fa sentir feliç ni que sigui per un petit instant, i plorar d'emoció t'ajuda a valorar aquelles coses que a simple vista no semblen tenir importància, però plorar de tristor no té perquè ser dolent.
Vull dir, si et sents apesarat i tens un nus a la gola que et demana plorar, fés-ho. Quan vols plorar és perquè ho necessites, i no t'has de reprimir. Plora, ja sigui de felicitat, d'emoció, de ràbia o de tristor. Plora i no t'ho quedis, perquè hauràs alliberat estrès i, a més, segons la Viquipèdia, plorar pot reduir els sentiments negatius en un 40%.

Plora, ni que sigui perquè els teus ulls estiguin ben hidratats. Plora si pots, perquè el vertader problema és no poder fer-ho. Plora abans que un dia et preguntis per quin motiu no et surten les llàgrimes si tens un pes a dins que no s'aguanta. Plora davant dels altres quan vulguis plorar i, si et diuen que no ho facis, explica'ls tot això.

Temps

Un dia et lleves i t'adones que tot al teu voltant ha canviat. No saps quan ha passat, però ha passat.

Retrobes aquell últim intent de diari personal que vas crear dos anys enrere i llegeixes allò que en el seu moment hi vas escriure. Rius. Escrius una nova pàgina explicant que tot és diferent, que ets una altra persona. I saps que has fet bé, tot i que et sents buida. 

Rellegint les pàgines on explicaves el que et passava pel cap el 2010 entens que el que tens ara és fruit del procés lògic del temps. I tu creies que havies pres grans decisions... Però en realitat, si haguessis estat una mica més espavilada, hauries sabut que aquell era el destí que la vida et tenia preparat.

Ara, mentre acceptes que del passat només tens records i que en conserves poc, tens ganes de plorar. Però entens que has d'avançar per poder treure alguna cosa de profit d'aquest canvi. Tot i així, per més que sàpigues que dintre d'un temps haurà valgut la pena, ara tens por. Et sents sola. I per més que et diguin que no t'hi has de sentir, t'hi sentiràs.

En moments així, ni la xocolata pot fer res.