De tant mirar-me els peus he deixat de contemplar el cel. Perdona'm, lluna, per haver-te deixat sola en la immensitat de la nit.M'he adonat que havia canviat el rumb, i a l'haver-te perdut com a referent no he pogut entendre que m'estava allunyant d'allò que volia perseguir. Tu m'has fet retrobar el camí, altra vegada.
Surts cada nit, brilles i destaques entre milions d'estrelles. La gent t'adora. Tot i estar plena de cràters, ferides causades pels cops dels meteorits, els llueixes com si fóssin joies, no els amagues: són part de tu.
Les teves marques et fan més rica, més maca. Ara ho he entès.
